Em dic Evariste Galois i ara fa una mica més de dos-cents anys que vaig néixer a França: el 25 d'octubre de 1811. Eren anys complicats després de la revolució francesa i hi havia una lluita constant entre monàrquics (puajjj!!!) i republicans (ole tu!).
Fins als 12 anys no vaig anar mai a l'escola i la meva mestra era la meva mare :-( . Després vaig anar a un institut -a França en diem liceus- però no va anar gaire bé, em van fer repetir un curs. No sé per què, fins els 16 anys, no em van ensenyar matemàtiques seriosament. Quan les vaig descobrir se me'n va anar el cap i no volia estudiar res més.
Queda molt malament que us ho digui jo, però en un tres i no res, sabia moooolt més que els meus professors i havia d'estudiar directament dels llibres. No és cap bola, eh? ... als disset anys vaig publicar un article sobre ... fraccions contínues (una mica raro, si) que podeu trobar segur per internet.
Després vaig voler entrar a l'Escola Politècnica de París, que era la universitat més prestigiosa de tot França. Tot i que, a mi, el que m'agradava més és que estava ple de republicans que no volien el rei. El problema és que s'habien de fer uns exàmens per entrar-hi i em van suspendre les dues vegades que ho vaig intentar. És que aquells matemàtics no entenien res del que els deia!!!, volien que els expliqués d'on treia jo els meus resultats!!!, però si estava clar!!!. Eren tots una colla d'ineptes. I jo tenia un caràcter de mil dimonis, la veritat, perquè no m'hagués costat res explicar-los-hi. Durant el segon examen fins i tot em vaig emprenyar tant que li vaig tirar l'esborrador al cap al meu examinador.
Tant és, vaig continuar estudiant pel meu compte una cosa que es diu resolució d'equacions. No sabeu prou el que m'heu d'agrair que descobrís que n'hi ha moltes que "no es poden resoldre". Us he estalviat que us hàgiu d'aprendre una bona pila de fórmules com aquesta (que si la haureu d'aprendre algun dia!):
Quan tenia 19 o 20 anys ja m'interessaven gairebé tant la política com les matemàtiques. Jo era republicà i volia que el poder el tingués el poble, no un rei que no havia estat escollit. Però per aquells anys això era molt perillós i ens enfrontàvem violentament uns i altres, sovint amb resultats tràgics. Em perseguien per París, em van fer fora de la universitat (de la Normale, no la Politècnica) i fins i tot em van engarjolar. És que només amb 20 anys jo ja era un capitost revolucionari republicà.
I ara bé la traca final. Quan vaig sortir de la presó em vaig enamorar d'una noia meravellosa ... que ja tenia nòvio (ai, l'amor!). Això a ell no li va agradar gens i, malauradament, em va reptar l'endemà de trobar-me a un duel amb pistola ... que no vaig poder defugir. Aquest senyor era un dels millors tiradors de París (cagumdena quina mala sort!).
Així que jo, que tenia moltes idees matemàtiques al cap vaig decidir que aquella nit no dormiria i escriuria tot el que se m'acudís de la meva teoria de la resolució d'equacions. Ho vaig deixar tot ben clar, oi? ... Doncs els matemàtics van trigar anys i anys i anys a entendre el que jo els havia deixat perquè deien que eren idees molt avançades per al seu temps.
I l'endemà s'acabà tot ... quina ràbia de tiu, tu. Quina punteria!. Em faltaven un parell de mesos per fer 21 anys.
