Des que tinc memòria les matemàtiques se sap que són avorrides i inintel·ligibles. Se sap també que són importants. I se sap també que només són accessibles a uns quants. Això és veritat i, si no fos perquè les "matemàtiques són incompletes", fins i tot seria demostrable.
L'entusiasme, però, que en aquests quants provoquen -vista generalment amb una barreja de simpatia, admiració, condescendència i indiferència-, no ens hauria de fer reflexionar?. Què fa que aquesta minoria no participi d'aquesta percepció tant negativa de l'activitat matemàtica?.
Jo crec que la resposta no es troba en els actius d'aquests pocs que en gaudeixen sinó en els passius dels molts que les pateixen. M'explico.
L'activitat matemàtica neix dels reptes estimulants, del camins inexplorats i de curiositat engrescadora, però es nodreix essencialment d'estratègies equivocades, de proves fallides, de paciència perseverant, de temps consumit i de fracassos freqüents. Probablement es tracti d'una llicència literària un tant excessiva, però una societat lliurada a la recerca de l'èxit (no dic que fàcil, no dic que immediat, no dic que frívol) és clarament incompatible amb l'activitat matemàtica. Fer matemàtiques és consubstancial a la resolució de problemes i aquesta, a la provatura i l'error recurrent.
No sé si com a causa o conseqüència d'aquest fet apareix un altre element força comptat i debatut: la poca capacitat d'esforç cognitiu de l'alumnat. Aquest esforç, aquesta capacitat de treball, aquesta resistència mental, és la matèria orgànica que alimenta tota la tasca matemàtica. I responsabilitzar-los a ells d'aquesta deficiènncia em sembla una autèntica frivolitat. La societat treballa intensament, i és raonable que així sigui, amb l'objectiu difús de fer fàcil allò que no ho és: l'accés a les comunicacions, a la informació, a la sanitat (ui!), a l'educació (ai!), a la vivenda (ui!, ai!) o al canvi de canal de la TV. Estem a l'autopista que porta a convertir allò que no és fàcilment accessible en inaccessible. I les matemàtiques no són fàcilment accessibles. Però estan a l'abast de tothom. Insisteixo. Estan a l'abast de tothom.
El col·lectiu de professors i professores de matemàtiques no és insensible a aquesta problemàtica. Ans al contrari, sense cap ànim de considerar-me objectiu, tinc la sensació de topar amb un dels col·lectius més inquiets des del punt de vista pedagògic dins el sistema educatiu. Es compten per centenars les iniciatives, agrupacions, congressos, grups de treball, espais de discusió, ... que treballen en la direcció d'oferir als nostres alumnes una educació matemàtica de qualitat.
De moment no ens n'hem sortit. Sovint hem acabat convertint, i convertim encara, l'activitat matemàtica a l'aula en un simple entrenament d'habilitats que, per si soles, repeteixo, per si soles, tenen molt poc interès i nul atractiu. Aquests entrenaments han permès, això si, que una franja d'alumnes gens menyspreable hagi estat capaç de dur a terme amb èxit aquestes tasques aparentment matemàtiques. I això no és banal. Sens cap mena de dubte l'element de motivació més important per l'alumnat és el sentiment de tenir "capacitat de realització". I en aquestes estem ... des de fa molt temps.
Però tot i aquestes condicions francament desfavorables continua havent-hi un nombrós grup d'irreductibles professors de matemàtiques que dia rera dia treballen per fer arribar eines que facin escurçar una miqueta aquesta enorme distància entre l'aula i la matemàtica, que conviden a anar a contracorrent i que empenyen als nois i noies d'aquest país a no tenir por. Sense por si que tenim a l'abast la veritable matemàtica. La que ens sorprén, la que ens admira i la que ens entusiasma. Si a ells i elles els demanem que no ho facin, per què nosaltres ens hem de rendir?.
De desencerts estimulants i de victòries exultants.
